A partir de l’activitat docent de l’exercici de la pintura sorgeixen imatges d’autoria compartida entre l’alumne i el/la mestre. Des que els pintors s’organitzaven en tallers al voltant d’un mestre, ja en el Gòtic, i fins els nostres dies, tenim problemes per determinar l’autoria d’algunes peces. En el Manierisme va sorgir el concepte de repinto que fa referència a, per exemple, les pinzellades que Ticià donava als quadres dels seus alumnes que treballaven al seu taller ajudant-lo a cobrir la demanda.  Aquestes pinzellades fan que, tant de facto com conceptualment, ens costi determinar si de l’obra resultant en podem dir “un Tiziano” ja que molt sovint aquesta imtervenció del mestre determinava el quadre. El món occidental ha estat en la modernitat molt preocupat pel tema de l’autoria ja que una determinada concepció d’artista lligada a definir la seva individualitat en termes d’originalitat han estat aspectes bàsics per a considerar-se “modern”. Aquest projecte sorgeix de la meva pròpia activitat docent. Molts/es artistes tenim en paral·lel una altra professió relacionada amb la pedagogia de l’art. Aquesta realitat ha esdevingut un tema llargament estudiat: com des de la pràctica artística es pot dur a terme, al mateix temps, una activitat docent i com legitimar-la. Les  escoles de BBAA d’arreu d’Europa tenen enfocs sobre com l’artista ensenya art i les classes que s’imparteixen varien molt segons els models escollits: sistemes tutorials no conduïts per artistes, presentació de dossiers on l’artista/mestre escull els seus alumnes, o bé els/les alumnes escullen prioritàriament la tècnica o la pràctica artística en comptes del mestre/artista per a treballar-hi. També cal parlar de la preparació que es demana als mestres/artistes: hi ha facultats que demanen i volen artistes ja reconeguts i d’altres que prefereixen els/les opten principalment per la carrera docent. Sovint els/les artistes ja reconeguts/des demanen una sèrie de condicions per a poder impartir docència que les institucions no entenen o no són capaces d’oferir i, per tant, renuncien a donar classes. Tanmateix, i a pesar de ser una activitat que ocupa una gran part de la vida de molts/es,  difícilment els/les artistes ens parlen: ni en els seus treballs ni en les seves reflexions, com si hi hagués quelcom de vergonyant en aquest fet d’ensenyar.