Stabat Mater, la mare que hi és.

El Masnou 3 de Març 2014

(dedicat a la meva mare, Amalia Durà de la Cruz, morta el 29 de juny del 2013 i a la meva filla, Anna Querol Mercadé)

L’any 2009 vaig iniciar una sèrie de dibuixos amb el títol de “Stabat Mater”. Volia, amb la intuïció de la que busca en la mare, trobar un lloc. Volia fer que aquest repertori d’expressions facials esdevingués un lloc, un lloc habitable. Com si el dolor de la mare pogués ser suportable, pogués transitar-se, pogués, per tant, esdevenir llenguatge i a través d’aquest llenguatge icònic transcendir. En la recerca artística és aquesta intuïció, acompanyada del mètode, la que esdevé finalment obra. Amb sort, la intuïció i el mètode fan la transcendència visible, donen sentit. La artista doncs és la primera espectadora d’aquesta significació. En el comentari de la Milagros Rivera sobre aquest mateix text diu, De què a què aquesta transcendència? De la intuïció a la obra i de la obra al sentit, i és que de fet no ho visc com una línia sinó com un cercle, ja que el sentit era en el desig, en la intuïció. Ara però significat, com el pot de melmelada de la història de la Simone Weil. Cito ara la Milagros Rivera i el seu comentari ja que a mi m’ha ajudat a endreçar i comprendre: “Yo siempre repito una historia que cuenta Simone Weil, historia verdadera (caso leído en la prensa) que ella comenta y lleva a otro sitio (para mí, EL sitio). Una chica inglesa presencia la ejecución de su hermano (todo legal, como la de Cristo). Al llegar a casa, se come entero un tarro de mermelada de fresa; y, durante el resto de su vida, no podrá volver a probar la mermelada de fresa. Y SW comenta: esto es prueba de la maravillosa capacidad humana de hacer simbólico, de poner en un sitio concreto una experiencia insoportable. Y yo, salvando las distancias, añado: no es objetivar, es comerse algo y sacarlo hecho arte. Esto hace con el dolor insoportable algo (incorporarlo) que lo vuelve lengua, simbólico (no objeto)”. I és que el dolor te quelcom de sagrat, que de tan potent només es pot anomenar i fer-lo transitable mitjançant un pot de melmelada.

Vaig centrar-me doncs en el rostre de Maria, en la seva cara, com si fos aquest lloc, un paisatge del dolor. Volia fer que aquest paisatge fos anomenat, significat, que esdevingués paraula. 

Finalment van sortir noranta dibuixos del lloc/rostre de la mare que hi és.

Stabat Mater és la icona que ens mostra a Maria al peu de la creu acompanyant al seu fill en el patiment. És una mare inactiva? resignada? Podeu imaginar-vos a vosaltres mateixes en una situació similar en estat de consciència? Podeu imaginar-vos en aquesta situació o similar?

Ens diuen que ella sap, des de sempre, aquest final per al seu fill. Així expliquen la seva postura com a resignació. Però no és resignació. Ella sap que es tracta d’un patiment transitori i necessari. Totes sabem el patiment que ens espera i espera les nostres filles i fills i tanmateix, les i els ajudem a créixer en l’esperança de la paraula redemptora, la mare feta llenguatge,  la mare feta simbòlic. Hi ha una llengua que hi és en tot moment per a ajudar-nos a transcendir el dolor, hi ha la mare que hi és.

L’observació atenta dels Stabat Mater pintada al llarg dels segles ens mostra la mare que pateix, és la viva imatge del dolor encarnat d’una mare. Acompanya el fill però encarna el dolor, més que la iconografia del Crist crucificat, i és que com Pilar Babi  m’ha fet veure , ell és el sacrifici, ella el dolor, i és que La Pilar, com a metgessa  sap dels matisos que acompanyen el dolor i de la importància del emmascarament que de vegades confon. Els Stabat Mater són un repertori fisiognòmic de expressions facials i corporals que exemplifiquen el dolor. La fisiognòmica és una para ciència que intenta establir veritats a partir dels trets físics de les persones. En els retrats de Maria, en l’intent de representació del dolor de la mare al peu de la creu, trobem un repertori fisiognòmic de l’expressió del dolor.

Abans que calgui observar-la per representar-la, la imatge del dolor ja és amb nosaltres. Perquè és inherent a nosaltres, perquè sabem del dolor associat a la vida, sabem que cal travessar-lo per fer-lo paraula i obra. Per això totes les expressions l’encerten, totes les expressions són reals, fins i tot, la més extrema,  la imatge de la inconsciència pintada per Van der Weyden, o la més impàvida aquella que no vol ser mirall de res i és mirall de tot. Aquí vull citar la meva companya de seminari Pilar Babi  amb literalitat ja que el seu comentari al meu text em sembla revelador no per el mateix text sinó per a la vida: “El dolor encarnat té els límits- i els infinits- del cos. Ja se que tu ho saps però en el text no hi surt... No hi fa res: jo en parlo fins a cansar  tothom! Només que... , tot i divina, l'experiència de la mare, la presència i el dolor, són encarnats i, per això,  tenen un infint i una limitació pròpies. Crec que de vegades ho oblidem i oblidem que cal mesura i que  cal fer-ne mesura del dolor. El dolor de les dones, el de l’Stabat Mater també.” Així és com imagino la seva pràctica mèdica, font de sentit, ja que en els seu comentari em recorda que la finitud del dolor, i la consciència dels propis límits són part del paisatge del dolor. Com una mare, la Pilar a aconseguit que jo esdevingui pacient seva fora de la consulta. M’ha mostrat un paisatge de dolor guaridor fent-me fixar en que tot paisatge ha de tenir un mapa corresponent per a fer-lo transitable.

Stabat Mater: és per a mi la presència real de la mare que s’està sempre, la mare que sosté el dolor de l’altre i el propi, significant la vida amb la paraula que assenyala. La mare que hi és, com una presència continguda i, en la seva contenció,  és recipient de dolor i de vida, li dona forma com tots els recipients fan amb allò que desborda. La mare és la presència que transcendeix el seu propi dolor i el fa vida, camí transitable, paisatge, lloc, mapa.