La Santa Generació. La força que flueix

Cori Mercadé

La Santa Generació1  és un retrat a tres. No és pas un retrat de tres persones, no són tres retrats en un, és el retrat d’una cosa difícil de retratar: la generació de vida que es dóna en la relació. Un tema que en la seva “genètica etimològica” ens parla ja de la continuïtat. La generació és el continu originar-se de la vida.

La  Santa Generació és el retrat de la generació que genera vida més enllà de les que hi apareixen retratades però també mitjançant les que hi apareixen retratades: Santa Anna, l’àvia, la Verge Maria, la mare, i Jesús, el fill. És un retrat que reconeix que la genealogia materna és fonament de vida i ens dóna la oportunitat de que la nostra mirada es reconegui mirant enrere i mirant endavant.

El títol “La Santa Generació” santifica la relació que uneix les tres figures: la relació generacional. La santificació és una manera d’assenyalar la importància i elevar-la a transcendent a quelcom que va més enllà del moment i que, precisament, vol traspassar generacions. De vegades, també trobem aquest mateix motiu amb un altre  títol: l de “Santa Anna , la verge i el nen” i hi ha altres variants que destaquen més les figures retratades  que no pas la relació que les uneix. Però és la relació que les uneix allò que dona entitat al tema. La relació és de sang però també i més enllà el motiu és la força que flueix de la mare a la filla i d’aquesta a la filla de la filla i així continua com un fil ininterromput amb un flux continuat.

També la meva mirada sobre el aquest tema ha estat possible a través de la relació fluida  d’ensenyament d’’una dona a una altra. Vaig  descobrir la importància que tenia aquest tema iconogràfic per mi, aquesta morada, gràcies a la conferència de l’artista italiana  Donatella Franchi quan va venir a Barcelona per fer un dels Diàlegs  magistrals, el número 6  a  Duoda, l’any 2011,que es titulava “La creativitat  que passeja entre l’art i la vida”. L’Assumpta Bassas i jo vam parlar-ne i ens vam entusiasmar amb el que descobríem a través d’aquest tema iconogràfic. També  com  flux  de coneixement ininterromput.

Tot observant talles policromades, quadres, retaules amb aquest motiu – algunes de les quals les podeu veure al MNAC o a la Fundació Godia  a Barcelona, me n’adono de que allò que es retrata és la relació. Àvies convertides en trons on seuen les següents generacions. Mares que subjecten les seves mares i el seu fills en un gest simètric. Fills allunyats de les seves mares i àvies mentre elles dues formen un sol cos, un cos que rereguarda el creixement del fill.  Una i mil combinacions possibles de relacions entre àvia, mare i fill... on l’important és la força que flueix entre les figures, l’energia que fa de llaç entre els tres cossos.

Així emprenc la meva experiència, de la mà d’altres, però, sobre tot, de la mà de la meva mare i de la meva filla a qui  vaig voler retratar com a un tot que m’inclou, m’acull,  i em guareix i alhora em dóna força, i a qui desitjo donar força i amor .

Durant l’època en que enceto aquest treball, la meva mare era ingressada a l’hospital i passava els dies amb gran patiment. Al mateix temps, la meva filla adolescent passava també una època amb moments de llums i ombres, també un passatge de gran patiment. Jo les acompanyava, tant a l’una com a l’altra, també amb patiment però amb el desig d’arribar a ser a prop de totes dues, amb el desig de ser amb elles i alhora de poder-les ajudar.

Per a poder mantenir-me ferma, vaig començar a fer grans dibuixos, de mesures més grans que jo mateixa (225X140 cm), i molt extenuants, com la situació que m’estava tocant viure.  Vaig cercar la fatiga física per alleugerar la de l’ànima. Vaig cercar  El dibuix que va sorgir va consistir en línies i més línies que anaven reunint i unint els tres cossos : el de la meva mare, el de la meva filla i el meu. Quan els miro veig cossos que ballen en l’espai per trobar-se en un únic gest, en un únic dibuix. Ratlles que s’enllacen i que ara són cos, ara són rostre, ara no són res més que un garbuix de traços, línies que busquen la continuïtat d’un tot que se m’escapa però que hi és latent i es fa palès.

Per tant, diria que no són tan retrats com una invocació. De la mateixa manera que la Santa Generació no és un retrat triple, jo no he retratat la meva filla, la meva mare i a mi mateixa. Em sembla com si les hagués invocat, les hagués cridat a ser paraula per posar-me a la boca  per poder dir que les vull a prop, que em vull unir a elles en una dansa estàtica que parli d’un temps present, un temps  que en el seu esdevenir va col·locant les figures, els cossos, les relacions, amb el canvi continuo de posició que demanen les relacions d’amor.

La meva mare va morir poc després. La seva mort, malgrat la malaltia, em va sorprendre amb un dibuix començat i un altre de quasi acabat. S’acomiadà però de tots nosaltres tot parlant de    continuïtat. La continuïtat d’assegurar-nos la seva presència més enllà de la seva presència física. Ens parlava de confiança, la confiança de l’amor, de la que estima i se sap estimada, de la mare que confia en que l’amor ens dona un lloc, un estar, que  la mort no ens pot prendre.  Mentre, la meva filla em recordava que hi havia de ser, més que mai, al seu costat, perquè em necessitava en aquells moments on no sols vivia la pèrdua de l’àvia sinó una dificultat personal amb la seva vida Aquesta és la confiança que vull transmetre a la meva filla, la confiança de l’amor, la força de la mare que soc i vull ser per a ella. Des de llavors, Sento la meva filla Anna al meu costat, em vol al seu costat i la vull al meu costat, per donar li la força i confiança quer s’aprèn de l’amor, que és amor.

Els moments de solitud que esgarrapo a la realitat del dia a dia són per a dibuixar. Dibuixar per a invocar-les en la solitud i el silenci de l’estudi i estar amb elles d’una altra manera.  Sentir només el soroll del llapis sobre el paper em reconforta. El llapis es mou amb una energia que no se d’on surt, un energia necessària i me la comunica, una energia que prové del misteri de la Santa Generació, d’aquesta estranya força de l’amor que flueix.

Finalment tres dibuixos, que de tan meus em semblen impúdics. Milagros Rivera em va convidar a furgar en aquest sentiment d’impudícia que em torbava. Crec que trobo aquests dibuixos impúdics perquè els reconec com una obra poc filtrada pel mètode que sovint faig servir quan faig creació. Per això aquests dibuixos m’alteren, és una obra que m’ha sorprès  i em costa acceptar com a obra meva. Normalment les meves obres tenen origen en el desig i en la recerca, però després segueixen un mètode concret que les distaància suficientment per a poder-les mirar i anomenar com a “obra d’art”. En aquest cas, sento que la distància no hi és, que el mètode no refreda el contingut, ans al contrari, i per això els dibuixos són d’una cruesa que em sorprèn i m’incomoda.