La història ens mostra com diferents sistemes de valors, jerarquitzats, han ordenat les societats. A Occident, la paraula dita i escrita ha estat atorgada d’un paper rellevant, prioritari, respecte d’altres formes de representació no verbals. No obstant això, les imatges, o les representacions visuals en general, no són un objecte decoratiu, ni un mer acompanyament de les paraules i dels textos; estan igualment carregades de coneixement, de codis simbòlics, artificials, que cal conèixer per poder-les entendre o llegir. Més enllà del nivell d’alfabetització del públic receptor, les imatges han tingut un lloc fonamental en les formes de comunicació occidentals al llarg de la història i fins l’actualitat, que vivim en una societat radicalment icònica.

En medicina, la il·lustració, com d’altres formes de representació visual, ha tingut un paper fonamental. Almenys des del segle XV, amb el desenvolupament de la impremta i de l’art del gravat, les il·lustracions anatòmiques van proliferar. El lligam entre l’anatomista i l’artista s’ha perllongat fins l’actualitat.  Des del segle XVI, les il·lustracions de l’anatomia humana s’estenen a una diversitat de suports editorials, de temes i de públics. La observació directa del cadàver dissecat va donar lloc a un procés de comparació, correcció i producció de resultats en forma de nous texts il·lustrats. La il·lustració esdevingué aleshores un instrument fonamental per a la comunicació de coneixement. Malgrat la irrupció, convivència i competició d’altres formes de representació tridimensionals, la il·lustració, sobretot anatòmica, no només es mantingué vigent, sinó que es multiplicà, gràcies al desenvolupament de nous mètodes d’impressió, a la incorporació del color i a l’ampliació d’escales. La il·lustració va tenir un rol cabdal en la construcció de les especialitats mèdiques i quirúrgiques dels segles contemporanis. Il·lustradors, modeladors, escultors, fotògrafs, sovint complementant l’ofici de metge i el d’artista. La professionalització de l’ofici aconseguí espais acadèmics i universitaris, com ara als Estats Units d’Amèrica, on l’Associació d’Il·lustradors Mèdics, creada a Illinois el 1945, ha esdevingut un veritable referent internacional.

Els atles científics es van desenvolupar al llarg del segle XIX i, fins l’actualitat, són el llibre on la ciència normalitza o estabilitza coneixement que, aleshores, resulta apte per a ser consumit sobretot pels estudiants. A mitjan segle XIX, noves formes i tècniques de registre objectiu van entrar en competició amb la il·lustració mèdica. S’obre un debat al voltant del concepte d’objectivitat polaritzat entre la reproducció feta “al natura” i a mà i el registre mecànic, i aparentment no subjectiu, de la fotografia. Certament, la fotografia mèdica va irrompre amb força, de la mà, també i sovint, dels propis metges. Les esperances dipositades en el nou “art de la veritat”, mecànica i objectiva, resultaren però prematures a causa de les dificultats tècniques que encara calia superar. Durant aquests anys, les crítiques a la il·lustració mèdica van créixer sota l'acusació de no recollir la veritat de la naturalesa observada, de passar pel sedàs deformador i inconscient de l'artista. Fins i tot un cop superades les deficiències tècniques fotogràfiques, als anys 1960s, la il·lustració mèdica va mantenir la seva vigència com a mitjà de reproducció i representació, selectiva, de la naturalesa. No obstant això, la llibertat creativa de l’artista en la il·lustració científica està lligada avui als usos i als públics de les seves obres. Un fet que contrasta amb l’artista que utilitza el tema científic, ja que la comunicació d’idees i emocions es fonamenta en un criteris diferents, personals, producte de la reflexivitat.

Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, www.museudelamedicina.cat)