Topografies. Atles mèdic-artístic reuneix una selecció d’obres de Laia Martí Puig i Cori Mercadé. Ambdues artistes comparteixen interès per les imatges del cos humà: mèdiques, científiques i artístiques. A l’exposició, les seves obres dialoguen in situ amb il·lustracions de llibres i atles mèdic-científics (del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Terrassa i de col·leccions privades) i reflexionen inspirades pel pensament i la política de la diferència sexual, que han conegut en relació amb Duoda, Centre de recerca de dones, UB. 

Topografies proposa entendre el cos humà com un “lloc” (topos) i explorar la seva representació (grafos) com un acte d’escolta profunda.

Indicis...obertures (2011) de Laia Martí Puig comença amb una polifonia. Les boques entre-obertes desclouen sons encriptats al ritme del nostre pas. El negre vellutat i opac on s’inscriuen aquestes imatges litografiades ens aboca a sentir la muda densitat del cos. Blanques com traus de llum, les boques s’obren com avantsales de la paraula. Algunes, en vertical, recorden formes vaginals, com les que van inspirar l’atmella mística. Obertures profanes i apertures sagrades. Un calendari de llunes que en el seu cicle disposen misteriosament la terra i el cos a la fecunditat.

Registres (2006-07) de Cori Mercadé és un acte de re-començament. Exhaurida pel lenguatge postconceptual, l’artista cerca respir donat-se una sola instrucció prèvia: traçar una línia al bell mig del paper. Abocada al blanc, en un gest d’obediència a la voluntat deslliurada del control de la ment, dibuixar es transforma en un gest humil, com rentar la roba o teixir, mentre confia en la capacitat de la força mare per portar-la a l’altra banda de la riba. Un cop allí, on abans manava la longitud, ara és la modulació del gruix del traç que s’esfilargassa, obrint-se des de dins, qui atreu la nostra atenció. La línia raja com l’aigua d’una font i sense ànim d’expressar res, es fa perceptible l’estremir-se del moll de l´ós, el batec de la vena cava, la sinapsis de les neurones, i l’elasticitat dels tendons. Curiosament, el traç també es desplega com una llibreta d’apunts, on s’esbossen paisatges a vol d’ocell. Carn o geografia? Serà veritat que el cos i l’univers es reflexen l’un en l’altre o bé  que són l’un i l’altre la mateixa cosa? Pot una sola línia deixar-nos entre-veure aquest misteri?

Les obres de Laia Martí Puig que s’apleguen amb el nom de Ruah també presenten aquesta coincidència entre dins i fora, cos i cosmos. A Ruah_estudi les figures recorden dibuixos mèdics del fons de l’ull o gotes de sang al microscopi, però també la vasta geografia dels planetes d’altres galaxies, a vista de telescopi. Tanmateix, Ruah no té intenció de representar res d’això, sinó de fer-nos partíceps d’un joc, a partir de la tècnica clàssica de la litografia. Un cop traçat un cercle sobre la pedra, l’alè de l’artista s’encarrega d’escampar la tinta sobre la superficie, fent servir l’aire dels pulmons com si fos un llàpis de punta fina. Un agosarat intent de donar imatge al sospir, de fer visible aquella expiració que ens alleugereix, que ens permet recuperar el ritme de la respiració fluïda i l’equilibri vital. A Ruah, cada sospir obté un codi - lletres i nombres –, com si fos una indicació encriptada de la direcció d’on procedeix l’alè creador (anomenat també qi, energia vital, o simplement l’oxígen).

Si de l’orígen de l’alè vital no en sabem res, sí coneixem el nostre orígen carnal concret, tots i totes venim de mare. En aquest sentit, Cori Mercadé en l’obra Count down (1997) en vol donar testimoni, com a dona i com a artista. Es tracta d’un calendari dels últims mesos de gestació del seu primer fill, on la pintura de cada eina ginecològica correspon a un dia. Un compte enrera que confronta els fantasmes de les pors femenines i demostra com la futura mare pren l’eina pel mànec (com Louise Bourgeois prenia la seva escultura de formes fàliques sota el braç, davant l’ull de la càmera de Mapplethorpe). Un manifest rotund que desafia la tecnificació del part i alhora, mentre pica l’ullet a les obres d’On Kawara, assenyala la “manca de cos” i neutralització de la diferència sexual del conceptualisme anglosaxó.

En l’atles mèdic-artístic d’aquesta exposició, l’experiència del cos sexuat en femení és central, però ens interessa, sobretot, el que anomeno la consciència materna. La noció es desprèn dels projectes on Cori Mercadé treballa amb dues iconografies de la història de l’art occidental: la pietat i la santa generació. L’artista va adonar-se que la pietat podia esdevenir un interessant laboratori d’exploració del clàssic problema d’acoblament compositiu entre dos cossos adults (mare i fill/o filla) en relació. Les pietats apunten precisament al repte que suposa aquesta composició que, en un altra pla, parla de la filigrana que és tot el treball polític de la relació d’amor. Especialment, de la relació amb la mare, i més enllà, de qualsevol relació humana d’amor incondicional:  quan l’equilibri no es mesura en la balança.

De l’anatomia que (des)dibuixa l’amor parla també la iconografia de la santa generació. Cori Mercadé llegeix aquesta icona a través de la vivència pròpia: la seva mare, ella i la seva filla, en una etapa de dificultats. El resultat és una sèrie de tres dibuixos d’aspecte esbossat i caràcter molt íntim que desprenen l’autoritat d’un retrat monumental i escultòric. Un testimoni rotund de la genealogia materna com a eix vertebrador d’ordre simbòlic. Si deixem que l’úll ressegueixi el garbuix de línies que sense pausa entrellacen les figures amb el fons ens adonem que, qui pren protagonisme és, de nou, el traç. Un traç que dibuixa sense objectiu, solcant el paper en cercles concèntrics, com si es tractés d’un camp que li ha arribat el torn de llaurar-se a fons.

L’artista i psicoanalista Bracha L. Ettingher va parlar fa molts anys de la mirada matricial (matrixial gaze), noció recollida per la historadora Griselda Pollock i la curadora Catherine de Zegher. M’agradaria anar més enllà de l’ull i de la psicoanàl·lisi, i parlar de la consciència materna en un sentit practicable políticament. Es tracta de que en el nostre atles científic-artístic no hi manqui mai la il·lustració d’un cos que es va configurant “més enllà de mi”. Un dibuix de línia porosa que en la seva tremolor sigui capaç de sostenir, que quan es desfibra, eixampla la caixa toràcica, que en esberlar-se, abraça i crea “lloc” a l’altre.

Assumpta Bassas Vila