El dolor de la Verònica. El dolor invisible

El Masnou 22 d’abril de 2013

El drap de la Verònica és el drap que acull el dolor aliè. El drap ofert per una dona amb l’ànim d’ajudar a suportar l’insuportable. I és que el gest compassiu ja és en sí mateix guaridor.

El  suposat premi: la vera icona, el retrat del diví. I és que la història iconogràfica de la Verònica, ens diu que de resultes del gest d’aquesta dona, oferint a Jesús un drap per eixugar-se camí del Calvari, en va sorgir el primer retrat de Jesús, on va quedar imprès el seu rostre brut de sang i suor. “Una vera icona” ja que la imatge sorgeix miraculosament, d’aquí la seva veracitat.

Com en els trucs de màgia, tot passa allà on el mag no vol que mirem. El mag vol que ens fixem en un lloc i un moment, mentre el vertader truc està passant a alguna altra banda. Així els mags han volgut desplaçar la importància del gest compassiu de la Verònica a la importància del retrat diví.

He observat molts quadres de diferents artistes i èpoques on apareix Verònica subjectant un drap amb el retrat de Jesús imprès de forma miraculosa que ocupa un lloc central en la composició. També he observat altres quadres on ja ni tan sols apareix la Verònica, només resta el drap subjectat per claus o cordes. He observat com la compassió d’una dona és menystinguda per afavorir el protagonisme de l’aparició del rostre de Jesús en el drap. Però malgrat tot, el més irònic, és que tots els esforços de que la imatge esdevingui realista, creïble, són més en el drap que no pas en el retrat, i és que res de més real que la compassió que conté aquest drap. Una experiència que totes hem sentit, la compassió d’una mare ens ensenya que aquesta compassió és el camí de l’amor guaridor, Verònica és el gest matern, és la mare.

El drap. Tants i tants fils tramats, tantes  línies d’anada i de vinguda, tanta manualitat pacient que calma i bressola. Oferir el drap és oferir el temps que tot ho cura, és oferir-se en aquesta cura que cura. El drap és el gest que només la que l’ofereix sap de la seva mesura. És el gest que no és mesurable, és fora de tota mesura, es desplega embolcallador, discret en la seva grandesa.

Verònica sóc jo també, dibuixant pacientment unes línies que volen guarir i guarir-me. Envoltant-me de draps per a protegir del dolor la meva filla, per a protegir-me del dolor. Dibuixos que en l’acte de tramar línies, en l’acte de dibuixar, creixen i fan créixer. Draps petits, grans, estripats, bruts, arrugats, desplegats, plegats, planxats, apilats, classificats, emblanquinats, esborrats. Draps en els que no espero l’aparició del que és diví, la divinitat ja és en la seva lluïssor maculada. En la màcula hi ha la grandesa, en les marques que el temps i les circumstàncies han volgut fer a cada drap i que cada drap és capaç de acollir i bressolar.

La mà es desplaça buscant el creixement de la imatge. La mà busca tornar a la Verònica el seu dolor invisible. El dibuix creix buscant reconèixer aquesta dona i alhora cercant el reconeixement de mi mateixa. Una línia al costat d’una altra que dibuixa plecs en la trama. Arrugues i marques que facin del paper un drap. Màcules sense les quals no identificaríem l’essència tèxtil de la superfície. La mà en la seva insistència comença a fondre fons i figura. Les gemes dels dits bruts de grafit ressegueixen els contorns abstractes del dolor i en el rastre brut en surt la forma. La goma no esborra, sinó que assenyala i el dolor muta en drap.

Verònica encara és el meu present, és la feina que procuro cada dia m’ocupi en el taller són les línies que m’acompanyen cada dia, és la feina que, encara en procés, creix i m’ajuda  a continuar. És la labor de la que encara espero veure, i espero m’ajudi a veure-hi, és el simbòlic en procés , ja intuït però sobre tot ja guaridor. Ara en el context d’aquest seminari de Duoda us ofereixo els meus draps, la meva Verònica per, entre totes, veure i veure-hi, fer simbòlic.