La cosa: una pedra. Dimensions: uns tres centímetres i mig de diàmetre i aproximadament un centímetre d’alçada. Material: sil.lex Color: d’un roig marronós, potser com un roig anglès fumat o un carmí amb un pèl de terra, aproximadament un 506PC de l’escala Pantone per Photoshop lleugerament aclarit. D’un aspecte mat tendint a setinat. Uniforme en la seva coloració, sense impureses. Forma: circular i eixatada, aproximadament com una secció de la part superior d’una petita cúpula massissa. Però no del tot definida en aquesta forma geomètrica, més aviat com una aproximació esbossada, com l’hauria deixat M.A. escolpint els seus esclaus si aquests haguessin estat de sil.lex i no de marbre. La forma venia definida en la seva superfície per incisions còncaves i irregulars, fetes en el seu procés de tall. Potser es podrien distingir uns nou o deu cops o talls en la seva cara més arrodonida (n’hi havia un d’allargassat que en destacava lleugerament), i uns tres o quatre en el seu costat més pla. Info. Complementària: La vaig trobar quan tenia uns onze o dotze anys, en el voral d’un camí recent obert dels voltants del poble on passava els estius. En aquella edat (a més d’anar en bicicleta i fer el que es sol fer amb les colles de poble),  solia entretenir-me en buscar pedres en les que sorgien cristalls de quars. Però aquesta pedra era totalment diferent de les altres. El sil.lex no és gens freqüent en aquella zona. Crec recordar que més tard, en una excursió de l’escola, vam anar a visitar el que devia ser algun museu d’història i paleologia, i allà vaig descobrir que hi havien pedres molt semblants, tant pel que fa al curiós material, com en les incisions que havien tallat la seva forma. Algunes tenien els perfils molt més definits que la meva, i semblava ser que s’havien utilitzat com a punta de fletxa o de llança per cultures primitives, però d’altres no semblava tant clar els motius de la seva forma final. També en un petit llibre de divulgació sobre la prehistòria que hi havia a casa, hi sortia la fotografia d’una pedra molt, molt similar. Vaig conservar la pedra uns dotze o tretze anys. Sovint havia pensat que hauria d’haver anat a veure algun especialista en la matèria i saber-ne el seu valor històric (i econòmic), però no ho vaig arribar a fer i la conservava com allò que potser era el més valuós d’entre les meves poc espectaculars pertinences (anava a afegir “..en aquella edat”, però no cal ja que no s’han ampliat gaire). En tot cas, aquest aspecte no m’era gaire important. Desprès, la vaig regalar. Al cap d’un temps s’en va perdre la pista en algun lloc llunyà, a finals de la dècada dels vuitanta o inicis dels noranta. De fet, al cap d’alguns anys de la troballa d’aquella pedra arrodonida, en vaig tornar a trobar una altre, aquesta una mica més petita i punxeguda, i d’un color més marronós. La vaig tornar a regalar a la mateixa persona. UNAPEDRA/ 035/ 036