Elaboro un llistat de mares amb fills adolescents o adults del meu entorn. Cito una parella cada vegada (mare amb fill o filla) al meu estudi. Els explico breument el projecte i els mostro totes les imatges de referents de pietats del meu arxiu. Els faig observar la dificultat d’encaix dels dos cossos de manera que centrin l’observació en el fet anatòmic dels dos cossos, un sostenint l’altre. No faig en cap cas observacions artístiques ni històriques que els situïn en el tràngol d’haver d’emprendre el fet de posar des d’una lectura psicològica o metafòrica. Els explico, però, que no pretenguin simular la mort del fill sinó la imatge d’una mare que sosté un fill o una filla. Un cop en situació, en un senzill plató fotogràfic amb una gran taula baixa, un coixins vermells, sobre un fons vermell, els convido que juguin, que s’acomodin i busquin posicions en les quals es trobin còmodes. Arribats a aquest punt, intento no intervenir gaire i deixar fluir la sessió, prement l’obturador de la càmera bastant indiscriminadament. Abans de la sessió sí que hi ha un treball d’estudi per buscar aquella llum que saturi la imatge de vermell i doni la llum general que crec que crearà l’ambient adequat. Van ser un total de 13 sessions amb 13 parelles de mares i fills o filles, cada una d’elles amb un caire ben diferent, totes elles molt interessants, amb inesperats presents en les fotografies.