Topografies, recórrer al propi cos

Viure d’aprop el projecte i finalment l’exposició Topografies: Atles mèdic-artístic ha estat un privilegi i una oportunitat. El cos hi és, vist des de la mirada d’artista, diferent de la meva que, com a metgessa, és propera al paradigma mèdic. Una manera diferent; ni oposada ni contradictòria.

Veig, per exemple, com el patiment humà troba maneres per a viure’l que no tenen res a veure amb l’idealisme. Les mares i els fills i filles de les “pietats” de Cori Mercadé assagen l’atreviment de donar una mesura humana a una relació de cura: la gosadia de l’amor.

En la proposta de Laia Martí Puig, les boques obertes registren el moment que alguns membres de la seva família pronuncien la lletra “a”. Es tracta d’una “a” inicial - tant d’inici, com d’epifania – i em recorden també la representació d’una exploració mèdica comuna, rutinària: obrir la boca. Són una invitació a mirar i escoltar, a anar més enllà del llindar de la porta en la relació amb l’altre cos que es confia a nosaltres.

El cos es dóna en aquesta exposició des de la representació (objectivar-se) i des del sentir-se. Trobar la relació entre el cos sentit i el registre del cos representat és, per cadascuna i cadascú de nosaltres, una pràctica de relació viva, un cercle virtuós, un repte que no s’acaba.

En l’exposició m’agrada molt la proposta de canviar la nostra aproximació a la tècnica científic-mèdica, fonamental en la medicina occidental. Es tracta de fer-la nostra, de conèixer-la i donar-li el lloc que volem, perquè la tècnica i la ciència no esdevinguin un monstruós Frankenstein (el monstre ho és no tant pel seu obscur origen, ni per l’ambició del seu creador, sinó perquè no es veu reconegut ni estimat, és a dir, per l’abandó). Així, els instruments obstètrics han estat portats a les entranyes i transformats per Cori Mercadé en un calendari de gestació. Una anada i tornada, un recorregut genial cap al fet íntim, obrint-lo a la seva potència política.

Els retalls de les històries clíniques antigues que s’exposen en paral·lel a les obres artístiques de la mostra m’han despertat curiositat, tendresa, proximitat… Subratllen allò més quotidià en la pràctica mèdica, la necessitat de deixar testimoni de la recerca, d’allò que veiem des de “la mirada mèdica”, des del propi sentit, en un recorregut sobre el cos i recorrent al cos.

Un agraïment especial també Centre de recerca de dones DUODA, de  la Universitat de Barcelona, on he après coses que han canviat de manera radical la meva manera de fer de metgessa[1].

Pilar Babi Rourera

Metgessa de capçalera