Com en molts projectes anteriors, aquest s'inicia amb una recerca, en aquest cas d’imatges de totes les èpoques on hi apareix la icona de la Pietat, es tracta de un tema reiteratiu en tota la Història de l'Art, la Verge Maria sostenint el cos de Jesús mort. És un tema prou generalitzat com per trobar-lo representat per grans artistes i també en apropiacions més populars. Des de la gran pietat de Miquel Àngel, en primera posició com a pietat en qualsevol cercador de imatges a Internet, com passos de setmana santa de processons de petites poblacions. Des de l’inici la meva particular col·lecció de pietats no ha parat de créixer. Des d'un bon començament he pogut constatar la dificultat que suposa, compositivament, fer creïble que el cos d'una dona sostingui el cos inert d'un home. Les solucions que han trobat els artistes són moltes i molt variades, sovint subjectes a modes, d'altres però apareixen com a "invenzione" d'un artista en concret, tanmateix la dificultat sempre hi és present. Alguns artistes han fet créixer el cos de la mare prou sutilment per no ser detectat com a anomalia però prou efectiu com per a sostenir amb convenciment el cos de Jesús, d'altres s'han ajudat d'altres figures bíbliques que col·laboren en aquest sostén, Maria Magdalena, Nicodemus, àngels, elements arquitectònics, desplaçaments laterals del cos de la mare, o senzillament un sostén increïble però confirmat en una imatge prou potent com perquè aquest fet en resulti irrellevant, com en la pietat de Bellini de Venècia. Com en la màgia és la bona pintura desplegant totes les seves capacitats la que aconsegueix que el truc no sigui percebut als nostres ulls malgrat tot. Des d'una lectura més psicològica de les imatges despullant-les de qüestions més contextuals, sovint la recreació per part de l'artista resideix en la representació del cos del fill, és un cos mort i és el fill de Deu no el fill de la mare que el sosté, un fill en definitiva, el treball de recreació de la magnificència del cos del fill sovint aconsegueix que ens fixem principalment en aquest i no en el cos de la mare que el sosté. Les anomalies anatòmiques, les posicions no possibles, les perspectives esguerrades o falses passen a un darrer terme, és el cos de Jesús el que centra la nostra mirada i el rostre de la mare, l'expressió de dolor, resignació, pena... en definitiva un rostre i un cos. La identificació de l'artista home, es produeix amb el cos del fill. En versions contemporànies del tema com en el cas de la pietat de Marina Abramovic sovint es tria sostenir la parella no el fill, no he trobat artistes contemporanis ni dones ni homes que  es serveixin de la icona per a representar maternitats reals, Kate Kolvitz en la seva pietat de Berlin coincidint amb la mort del seu propi fill és un dels pocs casos, recentment ha aparegut el cas de la pietat de la biennal de Venècia on un artista, Jan Fabre ha convertit la mare que sosté, en la imatge de la mort i el fill sostingut és ell mateix, per tant un autoretrat en mans de la mare mort. Què és una maternitat? són les pietats maternitats en tots els casos? Quan Marina Abramovic sosté Olai, la seva parella, és una maternitat, és la icona d'una mare al marge del qui sosté, el títol de pietat no és pas envà, Però és una maternitat la de Memling, Bellini o Ticià? es pinta més el ser fill que no pas el ser mare, per tant són cossos de fills amb el rostre d'una mare no un cos d'una mare. Molts artistes Miquel Àngel o el mateix Ticià, un costum extès durant centúries, varen triar la icona de la pietat per acompanyar-los en les seves tombes, totes dues obres  inacabades, la pietat de MA de Florència i la de Ticià de Venècia. Amb una mort propera, molts artistes varen triar representar-se morts amb el desig d’un retorn acollidor al jas matern, amb tot però autoretrats, no maternitats.

Quant a format i tècnica, és prou gran per referir-se a la mida natural dels representats, la mare i el fill o filla, i també prou gran per a l’efecte embolcall de la tela. El títol de “Draps de Pinzell. Pietat”, fa referència a un suport anomenat drap de pinzell del que tenim constància en inventaris del gòtic, no s’ha se’n ha conservat cap, però se sap que eren pintures dutes a terme sobre una tela sense envestir, eren una alternativa més senzilla que els tapissos i també que les mateixes taules o pintura sobre fusta, la seva precarietat ha fet que no n’hagi arribat cap als nostres dies, tanmateix era un suport per a fer servir en els paraments de la llar i altars domèstics, molt sovint representaven temes religiosos.