-És un projecte iniciat al 2006.

(Així com en obres anteriors la conceptualització de l’obra ha estat previa  a l’obra , en aquest cas s’ha invertit el procés .En l’inici d’aquest treball, 80 metres de registre/dibuix van ser destruïts per una filtració d’aigua a l’estudi i aquest fet va ser decisiu . Més enllà d’una autoimposada economia de mitjans, i d’una necessitat de fer, res no era prèviament concebut; ha estat l’esdevenir de la mateixa obra el que n’ha escrit el guió. Ser la primera espectadora  de l’obra ha definit el treball explicant-ne el decurs. En tot el procés se’n desprenia la immersió en una poètica més que no pas en un projecte. També per primer cop no vaig acotar el numero d’elements ni la durada. “Registres” té la capacitat alliberadora de la presa de distància amb una formació intel·lectual emmarcada en una determinada estètica , alliberadora en tant que tot allò que d’aquesta formació pot ser vist com a complex és abandonat sense contemplacions. El què d’aquesta obra se’n dedueix com a denominador comú en relació amb el meu treball anterior, apareix com a intrínsecament artístic)

-La primera  premissa amb la que s’inicien aquests dibuixos és la de començar-los just al mig del paper de manera que la imatge  divideix el paper per la meitat exacta.

(tant la tria del material, com la manera de dibuixar, correspon a una voluntat d’economitzar els mitjans per tal que les variables siguin més eloqüents. Aquest fet és comú a la majoria dels meus treballs.) 

-Com si d’escriptura es tractés, es comença el dibuix per l’extrem esquerra del paper i es va avançant cap a la dreta ininterrumpudament.

(L’acostament a la cal·ligrafia posa el pes d’una banda en l’esdeveniment temporal no visual, i d’altra banda en la impossibilitat del relat més enllà d’aquest registre temporal)

-Es convinen diferents tècniques en un sol paper però sempre amb tendència a que cada dibuix sigui monocrom.

-La fragilitat de la tècnica emprada i del paper obliguen a un tracte curós.

(El gust perquè siguin els dits tocant el paper els que defineixin i indefineixen la imatge accentuant l’aspecte de registre vital. És el gest de la mà sobre el paper el què esdevé dibuix/registre/text.)

-També com si d’escriptura es tractés la “manera” com s’inicia el dibuix, la primera paraula del text, condiciona la resta.

(Cada paper comença amb una paraula/imatge que per la seva visualitat es podria dir que creu en la seva capacitat descriptiva. A mesura que avança el dibuix la imatge es decanta per una capacitat descriptiva del mateix gest de dibuixar i no del què d’aquest gest en resulta . Quasi bé tots els papers mostren aquest balanceig entre centrar el pes en la imatge o bé en el gest.)

-La llargada del paper (20 mts) impedeix concebre el dibuix com a una imatge amb possibilitat d’una visió de conjunt. Tant en la seva realització com en la posterior contemplació les mides impedeixen veure tot el dibuix alhora. Si volem veure el detall, perdem el conjunt, si veiem el conjunt no podem veure el detall que de fet conforma el dibuix.

(Incertesa de Heidenberg: explica com al proximitat a una molècula n’altera les seves particularitats i la llunyania n’impedeix la visió precisa)

-El títol de cada dibuix és el de Registre + un número: “Registre 1” Registre 2 etc”  El títol fa referència a tots aquells registres gràfics que efectuen els polígrafs , sismògrafs, telègrafs  etc que deixen constància d’un esdeveniment temporal.

-En cap cas es torna enrera per a reconsiderar el dibuix que ja s’ha fet.

(Cada dibuix de 20 mts és un viatge sense retorn . En cap cas torno enrera a un fragment del dibuix anterior, tindria quelcom d’inútil. De la mateixa manera que és impossible la valoració total del dibuix tampoc no té sentit la valoració d’un fragment amb la intenció de retocar-lo.)

-La contemplació de cada dibuix obliga, per les seves dimensions a un passeig també esdeveniment temporal.

-Les imatges oscil·len,  tan aviat sembla que estem a prop d’alguna cosa com s’allunya la imatge fins quedar reduïda a línies/horitzons.

(Les imatges assimilables a quelcom concret recorden obres anteriors, com si d’un catàleg d’obsessions es tractés, i es dissolen en el no res del gest.)

-L’energia amb la que es produeix el dibuix també és un  vaivé d’intensitat.

(Aquest balanceig és metàfora del què em supera, L’ètica davant del treball de l’artista oscil·lant entre la fe , i la constatació de la impossibilitat del discurs, i com a fruit constant el registre d’aquest vaivé)

La dificultat de reproducció d’aquesta obra consisteix en que és impossible fotografiar-la com a imatge estàtica, però si la reproduïm en vídeo també estem perdent la relació que s’estableix en directe ja que estem falsejant un possible recorregut.

(Els intents que he fet per a l’enregistrament dels dibuixos m’ha fet palès part del contingut dels mateixos registres.)

-La mida de l’obra obliga a dur-la a terme en un espai diàfan i de grans dimensions que també acaba per tenir presència en els mateixos dibuixos.