El Mateo. Més que una pèrdua va ser una desaparició. Encara que es pot considerar una pèrdua, en el sentit emocional del terme. El meu pare no li va donar el valor sentimental que per a mi tenia i un dia, fent neteja de trastos, el va llençar. No sé quan fa, però segur que més de 30 anys.El Mateo era un nino; encara que en aquella època les nines eren asexuades, s’endevinava el sexe per la vestimenta. Portava uns pantalons de peto curts de quadres vermells i una gorra amb visera, de conjunt. La camisa blanca de màniga curta. No recordo els mitjons ni les sabates, però segur que en portava, perquè era una nina d’aquelles que s’aguantava dreta, vaja, que no era un bebè. Devia mesurar uns 50 cm. No portava piles, però quan li apretaves el braç feia petons amb aquella boqueta petonera... Un dia, de tant apretar-li el braç, se’m va trencar. Com ja pots endevinar que era la meva nina preferida, li vaig arrencar un braç a una altra nina (aquesta sí que era tipus bebè) i li vaig posar al Mateo. El braç era molt diferent, d’una altra mida i tonalitat i ja no funcionava fent petons; semblava esgarradet. El cabell era castany i llis imitant al de veritat (vull dir que no era pintat). Els ulls marrons, tampoc eren pintats, però no recordo si els tancava. En definitiva, era tan mono... o al menys així el recordo jo... Haig de dir que a casa teníem una botiga de joguines i en veia moltes de joguines i nines; però com “el Mateo, ninguno”. NINO/ 050/ 051/ 052/ 053